Cançoner 267, Ai el bell rostre
Ai el bell rostre! Ai el dolc esguard!
Ai l'alterosa captinença pia!
Ai el parlar, que el dur i soberg vencia
i el tímid feia esdevenir gallard!
Ai l'alterosa captinença pia!
Ai el parlar, que el dur i soberg vencia
i el tímid feia esdevenir gallard!
Ai el somriure dolç, que, com un dard,
la mort, i no altre bé, em durà algun dia!
Ànima digna d'alta senyoria,
si al món no haguessis descendit tan tard!
la mort, i no altre bé, em durà algun dia!
Ànima digna d'alta senyoria,
si al món no haguessis descendit tan tard!
Cal que en vosaltres cremi jo i respiri,
puix que era vostre, i, des que en sóc privat,
tota dissort em sembla poc martiri.
puix que era vostre, i, des que en sóc privat,
tota dissort em sembla poc martiri.
M'omplíreu d'esperança i d'ardiment
quan vaig deixar el meu goig viu i enlairat;
mes les paraules van volar amb el vent.
quan vaig deixar el meu goig viu i enlairat;
mes les paraules van volar amb el vent.
El poema parla de Laura, la seva estimada, i com hem dit abans, l'autor parla de totes les qualitats que tenia Laura, ja que ara està morta. Petrarca també parla de que ell esperava que el seu amor fos correspost, però ara na Laura està morta i el seu amor no pot ser correspost. Ell només viu gràcies als records que té de la seva estimada i per últim ens parla de l'última trobada que va tenir amb na Laura, i que ella es va mostrar molt afectuosa amb ell, peró tot això el vent se'l va endur.
En el poema podem observar que Petrarca idealitza a la seva estimada ja que li diu coses com ''bell rostre, suau esguard, gràcil i altívol portament i dolç somrís''. També hi ha una expressió en el poema que diu ''ànima digna'', en la que Petrarca resalta la puresa de Laura.
Un recurs que podem trobar al poema és l'anàfora '' Ai '', que està al principi dels 3 primers versos, en el que Petrarca manifesta el dolor i la tristesa que sent.