Comentari text realista

Buscant tresors

Aquest és un fragment de anomenat Buscant tresors, de Les aventures de Tom Sawyer,escrites per Mark Twain. Aquesta obra ens relata les aventures de Tom Sawyer, un nin que va crèixer al sud dels Estats Units, en una població a prop del riu Mississipí.

Aquest fragment ens parla de que Tom li proposa al seu amic Huck que vagin a buscar un tresor, i Huck li pregunta que on el trobaran i que si hi ha tresors amagats per moltes bandes. Tom li diu que no, que estan amagats en llocs com cases encantades, a illes... i que els amaguen els lladres perquè després pensen que tornaran a buscar-los però no tornen ja que generalment s'obliden dels senyals que deixen. Aquests senyals que deixen són molt difícils de desxifrar i es tarda molt de temps ja que són com jeroglífics. Huck li pregunta a Tom que si ell té un paper d'aquestos i ell li diu que no però que el trobaran ja que sempre amaguen els tresors o en una casa encantada, en una illa...

A partir del text podem veure algunes de les característiques dels dos personatges que surten, de Tom i de Huck. Podem veure que Huck sempre està disposat a participar en qualsevol activitat que li proponguin i que no costi res, i Tom sempre vol anar en busca d'aventures i aconseguir un tresor. En quant a la visió del temps que tenen els dos són diferents ja que Huck disposa de molt de temps lliure i el vol invertir en entreteniment, i Tom vol invertir aquest temps lliure que té també en aventures però que li donen alguna cosa a canvi, com el tresor que hi ha en aquest fragment.

El llenguatge que utilitza l'autor del fragment és un llenguatge que pot entendre tot el món, i ademés afegeix un poc d'humor ja que diu que els lladres que amaguen els tresors després no s'anrrecorden d'on estan amagats aquestos tresors i que per això els deixen amagats esperant a que alguna altra persona els trobi.

El Romanticisme

LA HISTÒRIA

I

El destí dels països, com una mar profunda,

té esculls amagats i gorgues inestables.

Cec qui només pot veure, en el futur del món,

la lluita de les aigües sota el combat dels vents!

Un buf potent i immens domina les tempestes.

Un raig del cel davalla a través de la nit.

quan l'home als crits de mort mescla el crit de les festes,

una secreta veu parla en el va brogit.

Ara i adés els segles, els gegantins germans,

diferents per llur sort, semblants en llurs anhels,

troben el mateix fi per uns camins contraris,

i els seus fanals diversos brillen en focs idèntics.

II

Musa, no hi ha cap època que els teus esguards no abracin;

en l'avenir segueixes el seu cicle solemne;

perquè els dies, i els anys, i els segles només tracen

una efímera rega en el riu eternal.

Botxins, no ho dubteu pas; no ho dubteu tampoc, víctimes!

Ella du a tot arreu la seva immortal flama,

fins als cims dels munts plana, baixa al fons dels abismes,

i sovint funda un temple on mancava una tomba.

Ella dóna la palma als herois que pereixen;

del carro dels invictes, en trenca el fràgil eix;

camina somiant en imperis que cauen;

i per tots els camins mostra els passos de Déu.

Del vell palau dels temps en construeix el cim;

els segles a sa crida es van reunir;

i amb la mà, com captiu torbat per la derrota,

arrossega el passat fins l'esdevenidor.

Recollint les desferres del món als seus naufragis,

son ull de mars en mars segueix l'immens navili,

i sap veure plegats, als dos límits dels segles,

aquell primer sepulcre i aquest darrer bressol.

(Traducció de Joan Peña)

(William Turner)

En aquest poema de Víctor Hugo anomenat La història, podem observar que al final de la segona estrofa apareix una veu secreta que podem deduir que és la història o el passat que està parlant. També a partir de la tercera estrofa podem trobar el sentit de tota la primera part del poemaja que ens diu que tot el que hi ha ara i tot el que nosaltres som, és gràcies a tot allò que va passar en el passat, i no podem fer res per canviar les coses que ja han passat.
La segona part del poema comença invocant a una Musa, que s'anomena Clio, i segons la mitologia grega és la Musa de la HIstòria. Sovint a aquesta musa se la representa amb una trompeta i amb el llibre de Tucídides, per lloar els fets del passat. Al cap porta una corona de llorer que representa als herois dels quals narra les aventures, i a vegades va acompanyada d'un globus terraqui terraqüi i algun símbol del temps. En aquesta segona part del poema a la Història se li atribueixen unes qualitats que són que ella ha estat al món desde que va començar i per això és immortal, també honra a tots aquells herois que han mort i arrossega també tota la història del passat fins als temps d'avui en dia.
En els dos darrers versos del poema podem veure que la Història té una visió privilegiada de tot el que va passar al passat fins ara, com es va crear tot i com acabarà tot. Finalment al llarg de tot el poema podem observar que ens va comentant coses que la Història ha vist, com per exemple totes les guerrers que hi ha hagut durant el principi dels temps, ha vist a persones importants morir i seguirà sent així ja que ella, la Història, és immortal.

A Dafne ya los brazos le crecían...

A DAFNE YA LOS BRAZOS LE CRECÍAN...

A Dafne ya los brazos le crecían,
y en luengos ramos vueltos se mostraba;
en verdes hojas vi que se tornaban
los cabellos que el oro escurecían.
De áspera corteza se cubrían
los tiernos miembros, que aún bullendo estaban:
los blancos pies en tierra se hincaban,
y en torcidas raíces se volvían.
Aquel que fue la causa de tal daño,
a fuerza de llorar, crecer hacía
este árbol que con lágrimas regaba.
¡Oh miserable estado! ¡oh mal tamaño!
¡Que con llorarla crezca cada día
la causa y la razón porque lloraba!

Aquest poema és de Garcilaso de la Vega, i és un sonet que ens explica com a Dafne li estàn sortint ja les branques, i que d'aquestes branques comença ha haver-hi fulles de color verd, també els seus membres s'estàn cobrint d'escorça i els seus peus s'estàn enfonsant al terra i es converteixen en arrels.
La persona que la va convertir en llorer és la que amb les seves llàgrimes fa que l'arbre cresqui.
Al final aquesta persona s'arrepenteix del que va fer i es lamenta de l'estat en el que es troba la seva estimada.

Aquest poema ens parla del mite de Dafne i Apolo,en el que s'explica que Apolo estaba molt enamorat de Dafne  i ella no el volia. Per això Dafne demana que la trasformin en arbre, i es trasforma en un llorer. Amb les branques del llorer, Apolo es fa una corona. A mesura que es va desenvolupant el poema es poden veure referències al mite com per exemple a l'última estrofa.

Veles e vents d'Ausiàs March

Veles e vents 

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Amor de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.

Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul¿lat:
mas jo no creu que mon voler sobrat
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler,
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car nós vivint, no creu se pusca fer:
aprés ma mort, d'amar perdau poder,
e sia tost en ira convertit.
E, jo forçat d'aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.

Amor, de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
A joc de daus vos acompararé.

En aquest poema March parla de que la seva embarcació té problemes per avançar perquè el mestral i el ponent li fan dificil anar cap a endavant, però que en canvi el xaloc, el llevant, el gregal, el migjorn i més tard amb l'ajuda de tramuntana, els ajuden a avançar.
També diu que hi ha una forta tempesta que se'n porta per davant tot el que troba i que els peixos van a terra per poder salvar-se.
Els pelegrins que hi ha embarcats tenen molta por i que prometran molts dons de cera i després es confessaran als seus companys.També s'afirma un vot de constància amorosa.
Diu que te por a la mort perquè quan es mori l'amor a la seva estimada li serà llevat i finalment serà oblidat.
Després d'haver mort, l'amor de la seva estimada serà convertit en ira i ell no podrà tornar a veure-li el seu rostre.Diu que si l'amor tingués un terme ell estaria molt a prop d'ell i si pogués saber fins a on arriba el seu amor podria saber el que esperar del futur.
Ell es considera el mijor amador del món i està disposat a qualsevol cosa per amor, però la fortuna no té ninguna presa per dur-lo a un cas extrem, però encara així ell segueix esperant sense ninguna por.
El que desitja té un gran cost i això li porta molts de mals.Llavors la gent veurà que ell no mentia i demostrarà amb els seus fets el que ha dit.


El vers que més m'agradat d'aquest poema ha sigut el vers 9 que diu:

" Bullirà el mar com la cassola al forn,

 mudant color i l'estat natural, 

i es mostrarà disposat a fer mal 

a tot allò que se li posi entorn."

Divina Comèdia, Dante

Petrarca

Cançoner 267, Ai el bell rostre

                                        Ai el bell rostre! Ai el dolc esguard!
                            Ai l'alterosa captinença pia!
                            Ai el parlar, que el dur i soberg vencia
                            i el tímid feia esdevenir gallard!

                                       Ai el somriure dolç, que, com un dard,
                           la mort, i no altre bé, em durà algun dia!
                           Ànima digna d'alta senyoria,
                          si al món no haguessis descendit tan tard!

                                    Cal que en vosaltres cremi jo i respiri,
                         puix que era vostre, i, des que en sóc privat,
                         tota dissort em sembla poc martiri.

                                   M'omplíreu d'esperança i d'ardiment
                        quan vaig deixar el meu goig viu i enlairat;
                        mes les paraules van volar amb el vent.

Aquest poema és el primer que Petrarca escriu en el cançoner després de la mort de Laura i es tracta d'un sonet,ja que està organitzat en dos estrofes de 4 versos i dos més de 3 versos.

El poema parla de Laura, la seva estimada, i com hem dit abans, l'autor parla de totes les qualitats que tenia Laura, ja que ara està morta. Petrarca també parla de que ell esperava que el seu amor fos correspost, però ara na Laura està morta i el seu amor no pot ser correspost. Ell només viu gràcies als records que té de la seva estimada i per últim ens parla de l'última trobada que va tenir amb na Laura, i que ella es va mostrar molt afectuosa amb ell, peró tot això el vent se'l va endur.

En el poema podem observar que Petrarca idealitza a la seva estimada ja que li diu coses com ''bell rostre, suau esguard, gràcil i altívol portament i dolç somrís''. També hi ha una expressió en el poema que diu ''ànima digna'', en la que Petrarca resalta la puresa de Laura.
Un recurs que podem trobar al poema és l'anàfora '' Ai '', que està al principi dels 3 primers versos, en el que Petrarca manifesta el dolor i la tristesa que sent.

 

Definició de l'amor

Definició de l'amor

L'amor és una passió innata

que neix de la visió de la

bellesa de l'altre sexe i de la

seva obsessió desmesurada 

per aquesta bellesa, que

porta a desitjar, per damunt

de tot, la possessió de les 

abraçades de l'altre i així

acomplir de mutu acord tots

els preceptes de l'amor.

Aquesta és una definició de l'amor que surt al llibre de l'amor cortès d'Andreu el Capellà. A partir d'aquesta definició podem veure que el concepte de l'amor ha anat evolucionant al llarg del temps, per exemple abans només podies estimar a algú del sexe contrari al teu, en canvi avui en dia pots estimar a la persona que tu vulguis, sigui del sexe que sigui.

Un llibre que m'ha marcat

Donde los árboles cantan