El Romanticisme

LA HISTÒRIA

I

El destí dels països, com una mar profunda,

té esculls amagats i gorgues inestables.

Cec qui només pot veure, en el futur del món,

la lluita de les aigües sota el combat dels vents!

Un buf potent i immens domina les tempestes.

Un raig del cel davalla a través de la nit.

quan l'home als crits de mort mescla el crit de les festes,

una secreta veu parla en el va brogit.

Ara i adés els segles, els gegantins germans,

diferents per llur sort, semblants en llurs anhels,

troben el mateix fi per uns camins contraris,

i els seus fanals diversos brillen en focs idèntics.

II

Musa, no hi ha cap època que els teus esguards no abracin;

en l'avenir segueixes el seu cicle solemne;

perquè els dies, i els anys, i els segles només tracen

una efímera rega en el riu eternal.

Botxins, no ho dubteu pas; no ho dubteu tampoc, víctimes!

Ella du a tot arreu la seva immortal flama,

fins als cims dels munts plana, baixa al fons dels abismes,

i sovint funda un temple on mancava una tomba.

Ella dóna la palma als herois que pereixen;

del carro dels invictes, en trenca el fràgil eix;

camina somiant en imperis que cauen;

i per tots els camins mostra els passos de Déu.

Del vell palau dels temps en construeix el cim;

els segles a sa crida es van reunir;

i amb la mà, com captiu torbat per la derrota,

arrossega el passat fins l'esdevenidor.

Recollint les desferres del món als seus naufragis,

son ull de mars en mars segueix l'immens navili,

i sap veure plegats, als dos límits dels segles,

aquell primer sepulcre i aquest darrer bressol.

(Traducció de Joan Peña)

(William Turner)

En aquest poema de Víctor Hugo anomenat La història, podem observar que al final de la segona estrofa apareix una veu secreta que podem deduir que és la història o el passat que està parlant. També a partir de la tercera estrofa podem trobar el sentit de tota la primera part del poemaja que ens diu que tot el que hi ha ara i tot el que nosaltres som, és gràcies a tot allò que va passar en el passat, i no podem fer res per canviar les coses que ja han passat.
La segona part del poema comença invocant a una Musa, que s'anomena Clio, i segons la mitologia grega és la Musa de la HIstòria. Sovint a aquesta musa se la representa amb una trompeta i amb el llibre de Tucídides, per lloar els fets del passat. Al cap porta una corona de llorer que representa als herois dels quals narra les aventures, i a vegades va acompanyada d'un globus terraqui terraqüi i algun símbol del temps. En aquesta segona part del poema a la Història se li atribueixen unes qualitats que són que ella ha estat al món desde que va començar i per això és immortal, també honra a tots aquells herois que han mort i arrossega també tota la història del passat fins als temps d'avui en dia.
En els dos darrers versos del poema podem veure que la Història té una visió privilegiada de tot el que va passar al passat fins ara, com es va crear tot i com acabarà tot. Finalment al llarg de tot el poema podem observar que ens va comentant coses que la Història ha vist, com per exemple totes les guerrers que hi ha hagut durant el principi dels temps, ha vist a persones importants morir i seguirà sent així ja que ella, la Història, és immortal.