A Dafne ya los brazos le crecían...

A DAFNE YA LOS BRAZOS LE CRECÍAN...

A Dafne ya los brazos le crecían,
y en luengos ramos vueltos se mostraba;
en verdes hojas vi que se tornaban
los cabellos que el oro escurecían.
De áspera corteza se cubrían
los tiernos miembros, que aún bullendo estaban:
los blancos pies en tierra se hincaban,
y en torcidas raíces se volvían.
Aquel que fue la causa de tal daño,
a fuerza de llorar, crecer hacía
este árbol que con lágrimas regaba.
¡Oh miserable estado! ¡oh mal tamaño!
¡Que con llorarla crezca cada día
la causa y la razón porque lloraba!

Aquest poema és de Garcilaso de la Vega, i és un sonet que ens explica com a Dafne li estàn sortint ja les branques, i que d'aquestes branques comença ha haver-hi fulles de color verd, també els seus membres s'estàn cobrint d'escorça i els seus peus s'estàn enfonsant al terra i es converteixen en arrels.
La persona que la va convertir en llorer és la que amb les seves llàgrimes fa que l'arbre cresqui.
Al final aquesta persona s'arrepenteix del que va fer i es lamenta de l'estat en el que es troba la seva estimada.

Aquest poema ens parla del mite de Dafne i Apolo,en el que s'explica que Apolo estaba molt enamorat de Dafne  i ella no el volia. Per això Dafne demana que la trasformin en arbre, i es trasforma en un llorer. Amb les branques del llorer, Apolo es fa una corona. A mesura que es va desenvolupant el poema es poden veure referències al mite com per exemple a l'última estrofa.